No és escola ni és italiana

Fuente: https://elpais.com/quadern/literatura/2024-07-07/no-es-escola-ni-es-italiana.html

‘Escola italiana’, de Josep Pedrals, és un aplec juganer de poesies del 2003 que es reedita amb pròleg de Joan Todó.


El manuscrit trobat és un recurs molt eficaç a l’hora de començar una narració, i també pot ser-ho per fer un recull de poesies. L’Escola italiana de Josep Pedrals (Barcelona, 1979) no és escola ni és italiana, però així és com es presenta un aplec de tres obretes que, si acceptem el relat del pròleg, signat per un inexistent Luca M. Rota, haurem de llegir com a traduccions de sengles originals en italià. Però aquests originals no hi són i poca cosa se’ns en diu, sinó que pertanyen a “la tradició arrauxada, un tipus de literatura juganera i esbojarrada”. És un joc semblant al de les noveŀles de cavalleria, els autors de les quals solien presentar-les com la traducció d’un antic manuscrit d’origen remot i miraculosament recuperat. Aquest aplec es va publicar el 2003 i ara es reedita afegint-hi un epíleg farcit de digressions d’un existent Joan Todó que, als seus mèrits de comentarista, cal afegir, si hem de fer cas del que diu, el fet d’haver compartit pis amb l’autor Pedrals. En conjunt ve a ser una paròdia de les edicions de textos literaris, ni de bon tros tan brillant com el Foc pàŀlid de Nabókov, i dels exercicis de crítica literària imaginària, com el Pierre Menard de Borges, autors portats a coŀlació per Todó.
.
En primer lloc, hi ha una sèrie de divuit sonetins de versos heptasíŀlabs d’atribució incerta, més o menys inspirats en la figura de sant Joan Baptista, encara que gràcies al to grotesc que té la història en general, fa pensar més en el Simeó l’Estilita del film de Buñuel. Després trobem “Espines de refinaments literaris”, un conjunt en prosa d’anècdotes, citacions i reflexions entorn d’un innominat “mestre”, autor d’una copiosa obra en diversos gèneres, que inclou fragments de preceptiva literària. És fàcil pensar que constitueixen un autoretrat fantasiós que Pedrals fa de si mateix, i també que és un calaix de sastre: “El mestre va creure durant molt de temps que ell era ple de follia però que aquesta se li manifestava només escrivint”. Finalment, “Escrit a la pell amb gangrena”, un poema llarg, de 333 versos gairebé tots decasíŀlabs. És un relat en primera persona d’algú que desisteix de suïcidar-se i es posa a escriure tota la nit. Ens ofereix el que escriu i ens explica què fa o què passa mentre escriu.
.
En definitiva, els tres textos més l’epíleg vindicatiu de l’edició d’enguany signifiquen una aposta per uns gèneres o per una faceta de la literatura poc cultivada aquests últims temps. El divertiment i la paròdia, l’enginy i el joc verbal, de l’astracanada de Pitarra a l’experimentació a la manera de l’Oulipo, una mica de tot. Todó l’encerta quan destaca que la proposta de Pedrals no és tant la rauxa, que, “contra el que vol el tòpic, ens té ben servits, sinó el fet d’encabir-la en uns plantejaments formals continguts”, és a dir de fer autèntica poesia, posant tots els seus recursos retòrics al servei de projectes que contenen molt de paròdia, fantasia i un gran esperit sarcàstic. No val la pena discutir si el lloc que tenen aqueste produccions en el conjunt de la literatura és més o menys important o reconegut perquè no venen a substituir-ne d’altres de més ambicioses o més complexes o més elevades en un sentit espiritual, sinó que en fan prou complint la missió d’entretenir mitjançant un llenguatge virtuós.
.

Por MANUEL CASTAÑO